LA TERMINAL
El món subterrani creat pe'n Toni d'Eguia

Els pobles batranencs tenen una costum de festeig curiosa, molt diferent a la de la meva gent: la monogàmia no esdevé necessària ni exigida fins que la parella no es casa. D’aquesta manera, els noviis poden festejar amb diverses persones i veure quina li interessa més...

Per a la gent com jo, pot arribar a cridar l’atenció, però per a ells és quelcom ben normal. Això sí, si un cop casats alguna de les dues parts és trobada essent-li infidel a la parella, li son tallades les orelles i els llavis! D’aquesta manera tothom sap quina ha estat la seva falta i se’n fan enfora.

Resulta absurd dir que un cop que passa això és molt difícil que aquesta persona torni a casar-se.

--- Roderic, Gent mercader de terra ---

Avui, en lloc de la continuació de la hitòria de Gabros i Sadín, vull contar-vos la història d'una mítica ciutat maleïda, font de llegendes i rondalles de por. És un lloc del que tenc imatges molt clares en el cap, però per ara més properes a dibuixos que a texte (com ja haureu vist, estic molt rovellat amb això de les lletres!), però fins que no trobi il·lustrador, intentaré anar-la descrivint de la millor manera possible ;-)

---

La ciutat d’Ib

Ib és un país mític i maleït per als habitants de la terminal. Es troba situat en una gegantesca bòveda que s’alça, colossal, fins a perdre’s de vista amb un únic pilar al seu centre. A les seves parets s’hi troben les cases, milers d’elles, amb corredors que les connecten i passarel·les i ponts penjats sobre el buit.

Tanmateix, tot i que veure aquesta ciutat vertical, amb cases semblants a formigues en la closca d’una fruita tan gran com una persona, és tot un espectacle, el que més enlluerna la vista son els palaus gegantescos que sobresurten de la resta de les cases en relleu i tamany. Com penjats de la paret, empetiteixen les cases dels voltants ocupant varis pisos i mostrant, tot i els incomptables anys passats, la meravellosa habilitat i grandesa dels seus constructors.

Aquesta ciutat reposa en el silenci de la mort des de temps immemorials , quan una orgullosa raça de Gent primigenis, gegants d'un passat ja oblidat, l’aixecà per a l’eternitat abans de desaparèixer misteriosament*.

Es diu que fa uns pocs segles, una tribu de gent intentà colonitzar-la, excavar en les seves runes, aprendre dels seus secrets i enriquir-se amb els seus tresors... però aviat començaren a ser fustigats per espectres dels antics habitants: criatures de més de dos metres i cranis flamejants, fantasmes de caps coronats amb banyes i demoníaques cares voladores que reien i maleïen en llengües desconegudes, a més de plagues de cuques i escarabats i innombrables criatures que s’amagaven en les ombres i atacaven a traïció.

Impel·lits per la casta de mags-sacerdots que els governava, els Gent no partiren, obstinats en guanyar als espectres dimoni i quedar-se per a ells els seus secrets... però aviat arribaren altres calamitats: poc a poc anaren desapareixent algunes persones, com per art de màgia, les dones deixaren de concebre fills... finalment els homes enfolliren, dividint-se en diferents faccions enfrontades a mort.

La sang anegà el terra cobert de pols i temps i, finalment, el silenci torna a regnar a Ib.

- Hi ha una cosa que encara no m’has dit. –Les paraules xiuxiuejades de Sadín semblaren perdre’s en l’infinit. El silenci  era com una pesada capa que ho envoltava tot, només interromput pels moviments dels dos nedadors. Aquella estança colossal posseïa una aura solemne en la que es feia estrany parlar en veu alta. Una petita flama de renou en la incommensurable fosca del silenci. 

- Què és el que vols saber, Sadín? – Gabros intentava fer el mort, encara que sense gaire èxit.

- No m’has dit què és la Terminal. – Ella s’havia estat llevant la brutor del cap, però s’aturà per a donar més èmfasi a la conversa.

- De debò que no ho saps? O només creus que no ho saps? – Gabros la mirà fixament –. Tot això és la Terminal. El terra que has trepitjat, la fosca que t’ha cegat, aquesta aigua, negra i profunda, els sadis, els hilberins... Tot. La Terminal és el món sencer en el que vivim. – S’aturà de cop, dubtant.

- Sí? Què anaves a dir? Continua, per favor. Tot el que dius... sé que és cert. Ara em sembla recordar-ho, però és com si els records no fossin del tot meus.

-  Saps què és un zomb? Supòs que el concepte t’és familiar, no?

- Sí, estranyament familiar... – Els dos quedaren de nou en silenci. Només el renou de l’aigua que movien semblava macular mínimament un silenci de segles, una quietud infinita.

- Gabros – finalment fou ella qui trencà el silenci.

- Si?

- Jo som una zomb, no?

- Això es el que crec, preciosa. És el que sembla que hauries de ser...

- Gabros...

- La veritat és que hi ha alguna cosa que no m’acaba de quadrar, jo...

-Gabros! 

- Què vols? 

- Crec que no estam sols. M’ha semblat veure alguna cosa brillant moure’s per davall l’aigua. Brillant i grossa.

- Serà molt millor que tornem.

Començaren a nedar quan el que semblava la cua gegantesca d’una serp semblà sobresortir en part de l’aigua. Semblava composta per anells metàl·lics superposats amb un regruix a la part superior, que segurament serviria com a aleta dorsal

- Això no m’agrada gens. Fes via Sadín!

Sadín accelerà la marxa. El seu cos lleuger i més proporcionat li conferia certa avantatge sobre el seu company i li estava traguent cada vegada més distancia, fins que un crit apagat, seguit de grans ones, la feu girar-se. 

- Gabros, això no m’ha sonat gens bé. Gabros, em sents? – Finalment callà i intentà que el terror no s’apoderés d’ella. 

Estava sola.

Desesperada, bracejà encara més aviat per a arribar a la costa mentre sentia el moviment davall de l’aigua. Aquella cosa s’havia menjat a Gabros i ara anava a per ella! Notava moviment darrera seu  i un crit agut que semblava venir d’un centenar de gargamelles. Conscient que si es girava perdria un temps preciós, continuà la marxa desesperada ajudada per les ones. 

Finalment el seu peu tocà sòlid. Havia arribat a l’escala... i una cosa enorme emergí darrera seu, un cos pesat que proferia aquell agut údol infernal. S’hagué de girar.

El cos, efectivament, semblava el de una gegantesca serp composta d’anells metàl·lics, encara que de la part inferior de cada un  semblaven sortir un parell de diminutes aletes. El seu cap, que s’alçava més de deu metres per damunt del seu, era llarg, estilitzat i amb el maxil·lar inferior més gran que el superior, sobre el que se superposava quan tenia la boca tancada. Dels laterals del crani sortien uns apèndix metàl·lics d’entre dos i tres metres que es movien espasmòdicament.

El renou pesat i sec de quelcom caigut al seu davant la tragué de la por que la havia paralitzat. La serp tornà a submergir-se en el llac i Sadin pujà les escales corrent per a comprovar que el que havia descendit bruscament de les altures era el voluminós cos de Gabros. 

- Estic bé - li digué -, encara que crec que m’he tret un braç de lloc. Aquest dimoni tendrà la pell de metall, però per davall és de carn com qualsevol altre mortal… I no li ha agradat gens que li destrossés un ull! Ràpid, agafa les teves coses abans que no… Ah! Ja és aquí!

Corregueren ràpidament cap a l’escala per la que havien davallat, abans que la pesada testa de la criatura no envestís contra la porta. Els crits, els cops i l’aigua afuetejant l’estança foren audibles durant una bona estona, mentre pujaven l’escala  a bots, allunyant-se d’aquell horror. Finalment la fosca tornà a submergir-se en el silenci.

                                                                       -----

(Continuarà...)

Despertà de nou. Molt més descansada i menys atordida, però amb una sensació molt estranya a l’abdomen, un buit més que físic i l’eco llunyà de dolor. Sentia també el seu cos, despullat, brut i ple de crosteres i començà a recordar el que havia passat.   

Obrí els ulls. Es trobava en un lloc petit i molt fosc, a un costat hi havia una obertura de la que venia la llum i s’hi arrossegà. Desembocava, a través de quatre escalons, a una sala més gran il·luminada amb una llum verdosa. Al seu centre una figura que li semblà colossal contemplava el foc, però es girà en sentir el seu moviment.

Aquella cara l’hauria d’haver assustat, però no ho aconseguí del tot. Ja l’havia vist al seu somni i... abans? Sí, també l’havia vist abans, encara que recordava una mica neblinosament la seva primera trobada amb els dos homúnculs.

- Hola – saludà tímidament – tu m’has salvat, veritat? Crec que el meu nom és Sadín.

- Oh! Ja has despert! Vine, acosta’t sense por. El meu nom és Gabros. Estava preocupat per tu. Has estat inconscient dos dies, però veig que t’ha anat bé el poder dormir... – somrigué.

Ella s’assegué devora ell i els dos contemplaren el foc. Cadascun submergit en els seus propis pensaments. Al final fou Gabros qui rompé el silenci.

- Sé que hi ha molts Gent que  se senten incòmodes sense roba. Jo... he pensat que això devia ser teu – digué estenent-li a Sadín una tela plegada – vaig trobar-ho... Ja saps on dic, allà. I em sembla que devia ser teu, ja que estava plegat a un racó i era d’un color diferent al que vestien ells...

Sadín desplegà la peça i l’observà. Era una túnica curta i senzilla i porosa, sense ornaments de cap tipus i d’un color blau molt clar, gairebé blanc. Era veritat, en alguna banda de la seva ment una veu li recordà que sí, que hauria d’avergonyir-se per la seva nuesa, però no se sentia així. La veritat era que no se li feia gens estrany... però no havia estat sempre així veritat? Per desgracia no ho sabia, si almanco pogués recordar...

- Gràcies, m'agrada molt. – dubtà – creus que deu ser meva?

- No recordes res, veritat? Vull dir, del que passà allà dins.

- No gaire, sé que vaig despertar i em creia en un somni, o més bé en un malson.

- Saps que crec? Que te sentiras molt millor una vegada que t’hagis llevat totes aquestes crosteres del damunt. Gairebé no se’t veu la pell! Vine – li clucà un ull – sé d’un lloc aquí davora que t’agradarà. Hi ha moltissima aigua! – I aixecant-se d’un bot es posà a caminar.

- Gabros espera! – L’agafà d’una correguda – Puc... Puc fer-te una pregunta?

- Totes les que vulguis. No, no aquest passadís duu a cul de sac. Vine per aquí. Què és el que vols saber?

- És... no sé d’on m’ha sortit la idea. Potser l’he somiat, però no ho crec. És més bé una idea que emvolta pel cap... tu saps què és la Terminal?

Gabros l’escrutà amb la mirada. 

- No ho saps? Ho dius de veres?

- Sí... No sé que em passa, però no record res. Bé, gairebé res. La veritat és que sí que em venen a la ment algunes coses, però aquestes... és com si les hi fossin des de fa poc. És a dir, és com si les hagués tengut sempre... però des d’un “sempre” molt proper... – veia com Gabros la mirava fixament. –Sé que sembla un absurd, m’imagin el que passaria si sentis a algú dient-me això però...

- Mira – la tallà Gabros -. Ja hi som.

Les llargues escales de caragol desembocaven en un espai colossal. Era tan gran que no es veia el sostre ni les parets. Davant seu s’estenia, silenciosa, l’aigua. Una enorme extensió negra i quieta de la que sobresortien uns enormes pilars que es perdien en les tenebres superiors. Tota l’escena es trobava il·luminada per una tènue llum verdosa d’origen indefinit i, en la llunyania, es podia veure una paret molt més il·luminada que les demés en la que destacava, tot i que la distancia eliminava els detalls més petits, un gegantesc rosetó.

El conjunt era espectacular. Tant els pilars com el que veia de paret, es trobaven esculpits amb motius geomètrics i estranys símbols i inscripcions. La seva grandesa era visible en gran mesura tot i l’erosió de l’aigua i l’eternitat.   

- T’agrada? És realment espectacular, eh? Vine – Gabros començà a davallar els escalons que s’endinsaven en el llac -. Has de veure la Gran Paret, allà al fons. Saps nedar?

- Esper que sí – digué ella, i també es submergí en les negres aigües

                                             ---

(Continuarà...) 

Caic.

Caig en la fosca.

Oblit.

Matança. Veig figures encaputxades. Una clava una daga en la cara de l’altra.

Frenesí.

Mort.

Les figures es maten entre elles. El poder rugeix, desfermat, com ho faria l’aigua després d’haver obert la presa!

Dolor.

Perquè a mi?

Fosca. Un ulls em miren des dels barrots.

Oblit...

Sadín! Qui em crida?

Caic.

Fosca.

Oblit.

 Sadín!

Aquell crit, aquell nom, la despertà. Sadín... Era aquell el seu nom? Sadín? Li sonava molt familiar, decidí que si, ella era Sadín.

Ara, més tranquil·la s’adormí de nou en un descans sense somnis

                                                                   --- 

(Continuarà...)

Més enllà de la Zona Fosca d’Abora, segons es diu, hi ha el país dels berdels, una terra ruda i perillosa. En aquest lloc no s’hi poden trobar gaires aliments. Pocs fongs son capaços de sobreviure-hi excepte la passifa, un verdet pesat i lleugerament iridiscent que s’adhereix fàcilment a la matèria primigènia.

Tanmateix, tot i que és comestible per a les persones (és més, alimenta molt més del que sembla, fent que unes soles grapades bastin per a fartar-se), al cap d’un temps aquestes comencen a mostrar senyals de canvi: la seva intel·ligència cau en picat fins a ser la d’un nin petit o la d’un ca.

Els berdels s’han adaptat a aquesta contingència amb estoicisme i això els ha permès prosperar, encara que d’una manera que repugnaria molts Gent! Mantenen ramats del que ells anomenen ubis: gent que des de petita ha estat alimentada amb passifa i que son considerats com a animals.

De fet, els berdels els fan servir per a gran quantitat de tasques: animals de càrrega, aliment, per a abrigar-se amb les seves pells... És curiós que tot i que la passifa té uns efectes tan devastadors sobre els seus consumidors, no els té sobre els qui es mengen la carn dels ubis!

--- Sindar, cap d’un clan comerciant de belonis ---

- Què interessant... què és el que tenim aquí? – Aquella veu neutra, asexuada i amb un to burleta la tragué de la catatònia en la que havia caigut mentre deambulava pels passadissos foscos. Provenia d’una figura esvelta i estilitzada que es trobava davant seu, recolzada a una de les parets. Tenia els cabells llargs, anormalment gruixats i el seu cos despullat mostrava una musculatura atlètica davall una pell extremadament pàl·lida. Tenia uns pits voluptuosos sense mugró i l’al·lota comprovà ràpidament que es tractava d’una criatura completament asexuada.

- Qui ets tu? – articulà ella amb esforç. Aquelles paraules, les primeres que havien sortit de la seva boca des de que havia despert, li sonaren estranyes. – On som?...  què és la Terminal?

- Oh, no et preocupis per això – rigué aquell ésser de mirada llépola i divertida – Ara estàs confosa, ferida... Mira’t, però si estàs plena de sang! No et preocupis, jo t’ajudaré. Amb mi no et farà falta això.

Ella s’adonà que amb cada mà havia agafat una daga d’entre les que havia trobat en aquell lloc en que havia despertat i amb les que s’havia ajudat a alliberar-se. Les deixà en la mà que ell li estenia.

- Em... em sap greu – es disculpà – jo... no em trob molt bé... i no sé on soc ni com he arribat aqui. Tenia por.

-  Au va, no et preocupis, preciosa. Vine amb mi, a casa meva. Allà podràs descansar tot el que vulguis - Li donà uns copets a l’espatlla despullada que la feres estremir-se, aquells dits llargs i freds estaven acabats en unes ungles ben esmolades. –Tu tranquil·la. Només vull ajudar-te! – I somrigué mostrant unes dents primes i esmolades que brillaren en la tènue llum. 

- Atura’t Siphir! – una veu infantil sortí de la fosca, però fou una figura voluminosa qui la seguí. Un ésser bestial més gran que qualsevol d’ells dos i el doble d’ample. Uns gegantescos braços sortien d’unes enormes espatlles i semblaven servir-li per a caminar. Des de la seva cara, uns ulls empetitits els observaven als dos. –Maleït homúncul ensarronador! Encara t’ho passes millor jugant amb el menjar que devorant-lo, eh? Què hi fas tu aquí?

- Gabros! – féu ell mentre intentava recuperar el somriure burleta – podria fer-te la pregunta, eh? Nosaltres només estàvem parlant una mica, ja saps que aquests pisos, tan propers als Inferns son molt solitaris... 

- Au va! Ni tan sols quan saps que no et creuan pots dir la veritat? Ella no vendrà amb tu. Per allà trobaràs altres... quelcom que t’interessarà, però ella no. No la deixaré amb tu per a que la devoris!

Ella observava l’escena aterroritzada. Tot allò estava resultant ser massa per a ella, que cada vegad tenia més ganes de girar-se i córrer. Però una veu en el seu interior li deia que esperés: no podia deambular per un lloc així, que no coneixia i en el seu estat.

El seu cap feia voltes i tot el que l’envoltava tenia la textura irreal dels somnis. Li costava pensar clarament i encara més recordar... Necessitava ajuda i possiblement allà podria trobar-ne. Sí, un d’aquells estranys éssers l’ajudaria, però quin? La bèstia amb veu de nin o l’anguila del somriure predador? Els sentia parlar, però li costava entendre allò que deien. Els dos la reclamaven com a pròpia i argüien que volien ajudar-la. 

Finalment la intimidadora i peluda figura sense nom recuperà les dagues i feu fugir al seu adversari. Ella estava massa cansada per a tenir por, encara que sabia que aquell ésser colossal bé li hauria d’haver provocat aquesta reacció. Tanmateix, quan aquest es girà, els seus ulls brillaven de tendresa i preocupació, fent desaparèixer les seves reserves i, a la fi, pogué caure de nou en els reparadors braços de la inconsciència.    

---

(Continuarà...)

Alguna cosa es mogué dins la fosca, un cos incorporant-se, despertant en silenci. No se sentia res, tot estava tan tranquil com sempre, però hi havia alguna cosa que no acabava de quadrar.

Ensumà. L’aire li dugué un olor gairebé imperceptible que només captà gràcies al seu excepcionalment fi sentit de l’olfacte. Era l’olor de la sang fresca. 

Aixecant-se, féu uns estiraments. No era freqüent que hi hagués gaire moviment per aquells indrets situats gairebé a la fí del món.

Somrigué, el berenar era aprop. 

                                                               --- 

(Continuarà)

Ombres.

Dolor.

Crits.

Túniques. Figures encaputxades.

Sang.

 Dolor. Em fa mal!  

Càntics.

Sadín! (Algú em crida, però qui? És tot tan fosc...)

Sang. No! Per favor, no.

Oblit.

Fosca.

 Sadín!

Un so la despertà. Un so llunyà, imperceptible, com el so d’un nadó...

Tardà una estona en recuperar del tot la consciència i obrir els ulls, marejada i amb la ment atordida. On es trobava? L’olor de sang fresca omplia tota l’habitació i ben aviat s’adonà que es trobava enmig d’una carnisseria. Les parets es trobaven plenes de sang fresca i segurament el sostre si hagués estat visible a la llum de les exhaustes espelmes que il·luminaven l’habitació, hauria tengut un aspecte semblant.

Tampoc tardà molt en notar, que no podia aixecar-se. Estava fermada de peus i mans, encara que una de les cordes semblava haver patit els efectes de la violència que s’havia desfermat allà dins.

La dona se sentia estranya tant física com mentalment. El seu cos era ple de sang  i ferides, però sentia el dolor esmorteït, com si es trobés anestesiada... i sentia una sensació dificil d'explicar a l’abdomen, com un buit espiritual i físic alhora.

Per altra banda... El seu cap, la seva ment, es trobava enterbolida. Encara que s’esforcés no aconseguia recordar qui era, d’on venia o què hi feia allà. Dins el buit caòtic de la seva ment, no podia capturar cap d’aquells pensaments que semblaves esvair-se  quan els dits de la seva consciència els roçaven mínimament.

Però la seva memòria no era buida. Idees i records més antics que ella havien sortit d’alguna banda desconeguda per a acomodar-se en els buits que els seus predecessors havien deixat, en un pandemonium que la marejà només de fixar-s’hi. Ràpidament llevà la seva atenció d’allà i tornà a aquella estranya i terrible realitat. 

Estirà el braç dret. La corda havia estat malmesa durant la brega i havia d’aprofitar allò el més aviat possible. Desitjava sortir d’aquell lloc malsà, d’aquella bogeria abans no es tornés a posar perillosa.

Estirà, estirà amb totes les seves forces i un crit sortí de la seva gola i es perdé en el silenci de mort que l’envoltava. Sentí com la corda es clavava en la seva carn, com li tallava la pell, encara que el dolor resultà amortiguat, sord. Finalment la corda cedí.

Es quedà immòbil un moment, recuperant-se i sentint com el renou de la seva accelerada respiració sonava, buida, entre el silenci. “Molt bé”, es digué, “ara l’altra mà.    

                                                                 ---

(Continuarà...)

La llum sortia de davall el terra a través d’uns barrots metàl·lics, fonente-se amb les ombres que l'absorbien irremisiblement. A través seu podia veure’s  una sala il·luminada per espelmes en el centre de la qual, una dotzena de figures encaputxades  semblaven resar un salm, amb les mans aixecades cap al sostre i Gabros pogué observar que cada un dels assistents empunyava una daga de metall. Envoltada d’aquelles sinistres túniques blau marí hi havia un pesat altar amb una figura fermada. L’homúncul es mogué una mica més per damunt dels barrots, intentant fer el menor renou possible, però res no semblà destorbar aquell curiós i hipnòtic ritual. 

Una vegada més ben situat, comprovà que la figura captiva es tractava d’una femella gent, encara que aquesta tenia la pell molt més fosca que qualsevol persona d’aquella raça que hagué vist en la seva vida. Estava despullada, el que li permeté veure que es trobava en un estat molt avançat d’embaràs. Movia el cap de manera pesada i lenta amb els ulls tancats, com somiant, i no semblava adonar-se del que l’envoltava.

Aquell era un ritual de gran poder. Gabros no entenia massa de poders místics, però tot i així podia sentir com l’aire semblava espessir-se i el temps enlentir-se i estirar-se... el poder s’anava concentrant gradualment en aquell indret.

El càntic augmentà de cadència i les figures davallaren les mans i realitzaren una sèrie de talls superficials en el cos que tenien davant. La sang començà a  rajar i la dona semblà despertar. Com en una macabra dansa, els talls continuaren mentre els seus autors no aturaven d’entonar aquella inquietant melodia i la dona començà a cridar, sense que cap d’ells semblés adonar-se’n.

Finalment, la cançó arribà al seu clímax i tots s’aturaren, expectants mentre la víctima, ja sense forces, plorava i suplicava en una llengua desconeguda per a Gabros, que havia quedat paralitzat i no podia apartar la mirada.

Una de les figures avança cap a la dona mentre la resta començava a entonar el càntic amb la cadència monòtona i hipnòtica del principi i, ignorant els crits, enfonsà la daga al costat de la víctima tallant, amb gran gràcia i soltura, la carn al voltant del fetus al que tragué, intacte i encara amb el cordó umbilical connectat al cos, ja inconscient, de sa mare.

I quan l’alçà, triomfalment, per sobre del seu cap, el món començà a enfollir. La cadència dels cants havia augmentat de nou fins a l’èxtasi quan una de les figures es girà cap a un dels seus companys i li clavà la daga a la cara, amagada davall la caputxa. Aquest fou el moment d’inflexió en el que tota l’energia acumulada semblà udolar i esclatà violentament en una orgia de sang en la que tots aquells personatges misteriosos s’atacaren entre ells, en un furiós frenesí homicida, fent servir tant les armes com els punys.

També fou en aquest moment en que Gabros, amb tots els pèls drets pel l’estàtica que alliberava tot aquell poder concentrat, semblà quedar lliure del trànsit hipnòtic i arrencà a córrer de nou pel túnel, arrossegant-se amb totes les seves forces per a allunyar-se d’aquell malson, aquella bogeria de sang, dolor i poder. Corregué i corregué i, en la llunyania, li semblà sentir, gairebé de manera imperceptible, el plor d’un nadó, abans de tombar una cantonada i submergir-se, de nou, en la fosca.

                                              *****

(Continuarà...)